Un viatge ple de camins. Petit gran Politg.

Hem anat a Politg a caminar per casa del Pep, que treballa en la seva casa rural des dels anys vuitanta, potser per arreglar-la. Però la qüestió no és aquesta. És que el viatge és el camí, tot el procés és el sender.

Quan hi arribes et ve a rebre amb nyàmeres (aquí són patotes, o patofes o digueu-ne com vulgueu) i ens les deixa en un cubell a la vora del cotxe. Allà esperarà fins que marxem. Ara vol ensenyar-nos els racons, ara que la casa ja està enguixada. I mentre t’hi vas atansant et vas trobant la vida.

La molsa parla entre les lloses, suau, envellutada. Els troncs escultòrics saluden -de roure, de boix… se’ls coneix tots-. Els ha amuntegat perquè el sol els eixugui, perquè visquin d’una altra manera, per regalar als forasters aquesta emoció estètica.

Al pati, si és que se’n pot dir pati, hi ha l’ocell que canta i les aranyes que teixeixen eternament i es fan observar a contrallum de cel. La llum de febrer, primaveral, omple la vida de vida.

Més endavant, hi ha una planta carnosa -no sé com es diu. Ell ens comenta que tota la vida que hi viu i que servia per curar ferides quan era petit. S’assembla a l’àloe-penso- treu un suc que ell es suca a la mà per ensenyar-nos com es feia. Després m’obre la porta d’aquesta mena de garatge-menjador on es viu al voltant d’una taula i una cuina improvisada que serveix per passar estones amb amics.

Tornem a sortir. Al davant hi ha una porta que porta a l’espai on, quan el Pep era petit, hi havia les cabres. És una porta molt petita, amb un tronc i una pedra que fan de tanca. Una meravella enginyosa. A dins, embolicada amb plàstics i una corda, hi ha una peça arquitectònica que el Pep va trobar fent obres en algun mas de Rialb. La guarda perquè sap on vol posar-la. Coronarà un racó, segur.

Més enllà, un altre cubell blau on la pedra de la façana s’hi mira, mirall dels segles. Aquest cubell viu al costat de la pedra que l’escalfa: és l’únic dels molts que hi ha que no es gela mai. Miracle de la natura. Les coses saben on han d’estar. El Pep també ho sap. A la vora, les violeres -així les anomena- no s’han mogut mai de lloc, malgrat l’hivern dur.

A l’hort, un cubell ple de pedres i trossos de ceràmica, vidres, testos. Allà, rere l’herba, hi ha una ampolla de llet "El Castillo" dels anys cinquanta. El Pep sap que és allà amagada entre matolls. Li porta records. La hi torna a deixar.

La meva ombra tapa el camí. Al cubell blau del costat hi ha “aigua morta” -diu ell-, plena d’una vida groga, estranya, que hi ha crescut a dins. Ves a saber què és.

Al fons, la carxofera observa des de l’ombra i l’ametller, ple d’arracades florals, ens saluda amb la Serra del Call al darrere. Al mig del verd, unes petges humanes recorden que la terra és per caminar-la. Només puc ser feliç.

Alço els ulls i un tronc m’assenyala la neu. Tot parla.

A l’era hi ha unes pedres que són ulls. És ben bé una cara. El nas és la finestra. Al Pep li van oferir diners per comprar-les. “Ni que me’n donessis milions, no te les vendria.” Ja heu entès que aquesta era l’única resposta possible.

La bala de palla em diu: què feu? I una pedra plena de forats em demana que la miri. Al costat jau el llagost que ha perdut la vida. Existir també és això. Entenc que he de seguir el viatge.

Anem cap a l’església i ens trobem a la plaça una gallina: quan ens veu, arrenca a córrer, s’enfila per un corriolet, fa un salt i vola fins al campanar. Des de baix hi veig el punt vermell del caparró, com si fos el godall de la campana. Tot és curt i passa ràpid.

Tres passes més enllà, un pardalet que ha perdut el nord espera fer-se pols. També forma part del viatge, del procés.

Em torna a fer pensar que tot és breu i s’ha de viure. Tinc ganes d’escriure-ho.

Anem cap al cotxe i parem davant de l’era del Marcel. Dos gatets rossos ens miren de lluny. A la corba, el mirall dels cotxes ens emmarca dins aquest paisatge. Ja marxem. O no, perquè al fons, venint cap a nosaltres, arriba el Marcel.

No el coneixia. Ha estat un plaer escoltar-lo durant una hora més que hem allargat el viatge. Xerraire i bonhomiós. Parla de la dona, de la filla, de cal Masia, del Mariano, que és el gall manso que té, de l’estada a Lleida per curar-li les apnees. Ens treu llonganisses -de les seves-, de les que fa de cinc a vuit del matí, quan cuina perquè no l’emprenya ningú.

El Marcel té granges, és home de pagès; és cuiner; és amor.

Venien ganes de no anar-se’n, de seguir al seu costat i al del Muixo -o Mucho, no sé com s’escriu (i ell ha dit que portava una H)-, el seu gos ros, preciós i carinyós, que ens ha donat la poteta.

No vull que pari el temps. Vull seguir a la vora d’aquests éssers que abracen la vida. Hi ha dies en què no saps què et durà l'atzar, dies que tens la sort de sortir a esmorzar amb dues persones a qui estimes i acabes compartint un petit viatge que s'ha fet molt gran.