top of page

El fil vermell

Des que tinc ús de raó que sento les lletres i per això tota la vida les he dut a prop, sempre he sentit la necessitat de parlar del temps i he buscat la manera d'entendre'l entre les línies dels meus versos i les dels pinzells.  

D’alguna manera, la poesia sempre ha estat allò que em permetia ser sempre, allò que quallava en l’instant horacià, que em deixava arrelar en el Carpe Diem i alhora em duia a l'Etern.

 

A l’escola vaig aprendre a vibrar amb els poemes del Barroc, Góngora em va clavar els seus versos: en tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada. I vaig romandre en el no-res, enganxada a l’oxímoron, a la paradoxa, en definitiva, a la bellesa de la paraula.

Després em vaig enamorar del segle XX i els poetes de la generació del 27 que tant van lloar el cordovès. Lorca i Cernuda va tornar a fer de les seves en mi: De Federico, la seva tonada popular, la seva força innovadora, les seves imatges novedoses amarades de tradició. De Luís, l’oblit:

 

Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,

Disuelto en niebla, ausencia,

Ausencia leve como carne de niño.

Allá, allá lejos;

Donde habite el olvido.

 

No va ser fins més tard, ja de gran, quan vaig llegir d'una banda, poesia en català de dones i de l'altra, poesia de dones fortes: Marçal, Fuster, Abelló, Sexton, Pizarnik, Fuertes, Plath, Angelou, Vilariño, Vitale... i tantes altres d’una llista interminable.

Llavors vaig tenir clar que aquella era la meva tradició, la que havia de dir en una llengua materna i havia de tenir com a referents aquestes dones lluitadores que volien fer-nos sortir d’una cova fosca de silenci forçat.

Per això, escric. Per això, pinto. I el que pinto i dic és color, metàfora i símbol, eix vertebrador.

 

M’agafo als elements orgànics, a la Natura que em duu l’aigua i el fang, m’agafo al riu de ponent on he après a nedar i a sobreviure en hores fosques i dic de mi i del meu poble.

 

Jugo a trobar l’atzar i hi ha pedres i pètals, papallones finites i eternes, trencadissos fràgils que formen part del tot. Construeixo mons on els camins ens passegen per llocs insospitats, per connectar el cos amb l' ànima.

M’agrada la faula oriental que explica que hi ha un fil vermell que lliga a nosaltres  un home gran i savi que viu a la Lluna, que baixa a la terra cada nit per connectar ànimes que tenen alguna cosa per compartir. L’ancià les enllaça de per vida amb un nus al dit petit de la mà. Aquest fil invisible farà que en un moment o altre de la seva existència es trobin i que per sempre més hi hagi un vincle.

Crec infinitament en l’atzar i d’alguna manera crear paraula o crear imatge és el mateix. És connectar i fer vincles amb un mateix i amb els altres. El meu microcosmos, la meva petitesa formen part del macrounivers i el meu camí és el camí de molts.

 

Sense fer massa soroll escric i pinto per prendre consciència del nosaltres.

 

Un dia vaig aprendre amb James Joyce del poder epifànic del llenguatge i per sempre més ho he tingut present. Inventar, reinventar, crear com a filosofia de vida.

Espero que tots els que sou aquí, trobeu el fil vemell.

bottom of page