Sota l’esqueix, la tanyada, XLI Premi de Poesia Vila de Benissa, 2021
M’apropo als poemes de l’últim llibre de Miquel Àngel Lladó Ribas una tarda de primavera càlida, i només començar m’adono que els versos traspuen temps des de les primeres pàgines. En obrir-lo, a la taula, ja hi trobem la referència a les quatre estacions i observem que l’autor ha dividit en quatre blocs el recull, que comença justament en temps de primavera. A continuació les cites triades per endinsar-nos en el text són de tres grans noms de la literatura universal, com Goethe, Wilde o Alcover; i així d’entrada, veiem amb els versos triats que el cor del poeta és al costat d’algú altre, que el sentiment que predomina és la tristesa, i que un arbre esponerós fa ombra, un arbre del qual ell se sent esqueix. De seguida, les paraules del pròleg de Lluís Servera ens fan saber que el fill estimat ja no hi és i que el poeta li ha escrit un cant d’amor per demostrar-li una estima eterna.
Així doncs, Lladó comença el llibre al costat d’un arbre on passava estones amb el seu fill Lluís, se’l mira i sent l’enyorança, mentre observa el reverdir d’una primavera fecunda i florida que inevitablement ens porta a la vida del fill. Dedica els versos a l’arbre que s’ha convertit en un lloc sagrat, en un santuari on ell passa el temps per lloar la vida de qui va ser, de qui va estimar tant.
Allà recrea el passat i sent la presència de l’infant en la seva crua absència, perquè, de fet, la natura es conxorxa amb ell, i fins i tot, els ametllers perfilen “un esbós del somriure del fill”.
Llavors arriba l’estiu i el poeta inicia un diàleg: “Som-hi, fill!” i demana que l’alegria ho inundi tot de nou, com un senyal que sigui demostració d’un futur retrobament “al si de l’encletxa que només Tu i jo/ coneixem, i que discretament espera”.
L’autor viu el temps de la llum, la joia, el viure i l’estimar, però de sobte sent “massa temps per venir” i és conscient de la pèrdua, mentre és al costat d’aquest lloc sagrat natural on els ocells entonen “un cant inaudible” que ell sent com un “preludi” d’una propera trobada.
Quan s’endinsa en la tardor i ja ”ha refrescat”, el jo poètic torna a l’arbre i els lectors coneixen que el seu cor estima aquell ésser, perquè allà hi ha també l’ànima del fill, i és així que en aquests poemes d’autumne pronuncia sense retòrica ens faltes i t’estimam.
Més endavant ni el sol de l’hivern l’espanta, perquè encara que tot sembli natura aparentment morta, el poeta sap que el blat tornarà a espigar, que la fruita tornarà a ser recollida. I clarament hi ha l’esperança de tornar-lo a sentir, potser pressentir; qui sap com, qui sap a on...potser més enllà del record.
Ens fa saber que l’infant n’hagués fet 26 i se l’imagina de nou al costat de la soca, que és l’únic que “resta al seu lloc” i que permet al pare recordar el fill i la idea de tornar-lo a veure.
Al cap i a la fi, aquella soca on eren feliços els dos, ara té nova vida, quan diu a l’últim poema que creix un pi novell, a l’ombra de la soca inerta. Amb aquestes estrofes torna a tancar el cicle parlant de temps i espai, de l’ahir i el demà que són un, un Gran Arbre amb majúscules, que és també d’alguna o altra manera el fill enyorat.
Miquel Àngel Lladó s’inscriu amb aquest poemari en una llarga llista d’autors que han escrit sobre la mort (alguns també sobre la mort del fill) com Estellés, Margarit, Màrius Torres, Maria Mercè Marçal, Clementina Arderiu o Rosa Leveroni entre tants d’altres, i ens fa reflexionar sobre la importància de recordar les persones que ens han deixat, la transcendència de mantenir els altres presents en la memòria, des de la idea que si els pensem, seguiran ben vius entre nosaltres i mai no moriran.
En definitiva, tenim entre les mans un poemari on Lladó ha escrit la tristesa plena d’esperança, on ha dit la mort que parla de la vida, on homenatja el fill dient l’amor etern ple de bellesa, perquè com deia Ángel González en el poema Muerte en el Olvido: “yo sé que existo, porque tú me imaginas”, i per això brota l’esqueix de nou, de manera que el fill imaginat per ell (i també per tots els lectors) torna a la vida en cadascun dels versos.
Rosa Maria Arrazola, 2023