10 de maig de 2024
A l'Alt Empordà hi ha un racó de món perdut on un grup de gent que estima l'art fa que els poetes parlin clar amb paraules punyents. Tot això fa 29 anys que ho tira endavant el Quim Ponsa, un gracienc que ha trobat a Navata el seu racó vital i que encomana justament aquesta alegria a tots els que l'envolten.
La veritat és que la millor manera d'explicar el que va ser aquesta vesprada és copiant literalment el post que ha escrit ell a Facebook fa una estona:
Ahir a Navata, hi va tornar a haver poesia.
Poesia sense jocs de mans estranys ni paraules confuses o estrafolaries. Poesia, neta i pura, adreçada a un públic ja acostumat a escoltar-la, quin gran éxit aquest.
Poesia en l'escenari, amb quatre talls de quatre poeteses descomunals, Refeef Zihada, Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal i Maria Àngels Anglada.
Poesia sota l'escenari, amb una decoració colpidora i extremadament bonica a càrrec de la Gemma Ventura, dibuixant una realitat crua de la violència masclista amb tot de sabates sense peus, i a l'altra banda de l'escenari la pau, la seguretat de la llar. Al mig tres fotografies de tres donasses.
I davant les poetes.
La Corral de Cabanelles amb dues erres, cantant una cançó d'una cantant mexicana contra el feminicidi constant en aquelles terres -i no sols allí-.
La Txell, recitant "Com la mare que em va parir" i fent-la bona.
La guitarreta de la Marta Forment, cantant poemes de la seva mare, l'Imma.
La veu sensual de la Júlia Quintana acompanyada pel violí brutal de la Júlia Diago.
I mentrestant la Yasmin dibuixant en un racó, una meravella a carbonet.
I també la veu de la padrina, la Carme Pagès regalant pau i sensibilitat en cada mot.
I la Mei, retornant any rere any del més enllà...
La musicalitat sensual de la veu búlgara de l'Aleksandra, que va meravellar tothom amb el seu català que ja voldria més d'un independentista.
La veu intima de la Fina Pascual, i els seus bocins de la llum en aquell arbre....-"De l'arbre, una llum"
El tsunami descomunal de la Mariola Perez, que va fer trontollar el local, amb energia i contingut.
I la Rosa Arrazola, quanta humanitat i quanta fermesa en una sola persona, i quina qualitat poètica i personal...
També es van entregar els premis de poesia de petits i grans.
Una nit bonica que va tornar a amanir la Júlia Diago amb el seu violí, el seu recitat precís i preciós i la seva veu dolça amb una havanera que servia per posar el llacet a tota una nit plena de poesia i sentiments.
Gràcies a tots per seguir fent de la nostra nit una referència, per l'amor demostrat i per seguir demostrant que la poesia, també és cultura.
Les fotografies són totes fetes per l'altra poeta de la imatge, la Marta Vergès. Gràcies Marta.
Com cada any també, el record de la nit ens va arribar del País Valencià. Gràcies Estela Rodríguez.
Jo em sumo a tot aixo que diu el Quim i agraeixo a tothom les paraules i abraçades que vaig rebre. I com es va dir ahir en una frase que ja és gairebé un lema per al públic d'aquest poble: la poesia també és cultura.
留言