Ahir, 15 d'octubre de 2023, vam celebrar les Jornades europees del patrimoni a Ponts i en acabar la visita del pou de gel i l'altar del Roser vam poder recitar un cop més amb l'estimat @jaume_invernon. Aquest cop l'Ajuntament havia proposat un micro obert, perquè hi ha la intenció que el jovent del poble pugui anar-se implicant en la vida cultural de la vila i en neixin xarxes de connexió que ens rellevin i acompanyin als que ja tenim una edat.
Aprofito per dir que m'hagués agradat veure més joves tant a l'escenari com entre el públic i per la part que em toca, faig una crida a tots els que tingueu el cuquet de l'escriptura a dins. Com ahir va fer la @laurafeness, atrevint-se a llegir poemes del seu primer llibre. He de dir que ho va fer molt bé i va ser molt valenta de dir davant de tanta gent uns poemes que naixien de molt endins i que l'obrien en canal.
Ja li vaig comentar ahir, però ho torno a repetir aquí: la poesia vol constància, picar pedra sense parar i sempre amb humilitat, buscant la pròpia veu i aprenent-ne de les altres. Totes les veus són vàlides si al darrere hi ha veritat i respecte cap als que ens han precedit i els que ens rellevaran.
Sempre hi haurà algú a qui podràs agradar i a qui li tocaràs la fibra o el faràs rumiar amb les teves paraules. I això és el que val.
Joves pontsicans, mirem entre tots de posar literatura a les nostres vides. Feu possible un Ponts que estimi la cultura, i sobretot, recolzem-nos els uns als altres: des de les institucions fins a les entitats o les escoles, tant de primària com de secundària. Segur que en sortiran sinergies que faran millor l'essència del nostre poble.
Recitant el poema CAMPI QUI PUGUI, del llibre ERA (Témenos Edicions). Un llibre que vol posar sobre la taula la importància d'estimar la terra.
La terra, entesa literalment, des de la nostra pagesia. Que neix de la història de la família del meu company que van viure en un mas de la Noguera durant generacions i van tenir cura del nostre entorn amb tendresa i fortalesa. Quanta falta ens fa,ara mateix que el món sembla que se'ns en va en orris, que la gent entengui com d'important es cuidar el planeta i fer que els entorns rurals es dignifiquin. Que ja es una feina que s'està fent, però encara hi ha molta gent que creix d'esquenes al camp i posen en un altar tot el que passa a les ciutats menystenint la gent dels pobles.
Jo, sempre he agrait, que els meus pares, tot i haver vingut a la capital, m'hagin ensenyat a estimar els meus orígens i per això com dic en aquest poema, m'hi agrada ser-hi, observar la natura amb la pausa que abraça i et torna a la vida.
Comments