A la Sala 1 d'octubre de Ponts ahir vam celebrar aquesta estrena en presència de les autoritats i amb Lleida Televisió que va enregistrar tot l'acte.
Ja fa molts mesos que l'alcalde de la nostra vila, Josep Tàpies, va proposar-nos al Jaume Invernon i a mi un recital de versos que anessin lligats a la història de Sant Pere, afegint que podrien sumar-s'hi altres poetes. De seguida vaig posar fil a l'agulla i vaig parlar amb poetes a qui m'estimo molt, com són la Marta Pérez Sierra i el Jordi Roig per començar a preparar-ho.
De sobte, però, hi va haver un gir en el guió i se'ns va fer saber que hi havia l'opció de fer-ne una cantata. El músic de reconegut talent, Joan Díaz, tenia l'encàrrec de fer-ho tot més "gros". L'alcalde ens el va presentar a dalt a Sant Pere, el dia que el Jordi Montañez cantava Vallverdú. Ara penso que amb aquestes estrelles planant per damunt dels nostres caps tot havia de sortir bonic.
Per començar a escriure havia de tenir detalls de la història del nostre "castell"; i a Ponts, si volem saber-ne més de la nostra història local, tots sabem que s'ha anar a parlar amb el Jordi Vidal, la nostra hemeroteca pontsicana.
Van ser unes quantes hores de conversa en dies diferents que vaig transformar en uns apunts compartits amb els poetes. I d'aquí neixerien els poemes que el Joan Díaz va ordenar d'aquesta manera a la cantata:
Les notes del temps, Dones poderoses, Pedres de foc i Un clam d'auxili.
Us els deixo llegir amb més calma:
LES NOTES DEL TEMPS
Ja fa mil anys que un comte jovenet
presidí aquí mateix una assemblea:
Abat i Bisbe lluitaven un dret,
com si Cortiuda fos Gal·lilea.
Gravà la història a la pedra el litigi
fou a Sant Pere que va ser jutjat,
roman l’empremta de tot el judici,
senyal d’origen d’una realitat:
Prelat d’Urgell amb ofici i mestria
portà a la cúria un document fatal,
li permeté sortir-se’n amb xantria
amb falsedats sobre una catedral.
Comte d’Urgell i Rosselló, Ermengol,
símbol excels de catalana zona,
segué a la nau amb tot el seu estol,
(i) la comtessa consort de Carcassona.
A les llambordes, amb olor d’alzina,
força i impuls de dona poderosa
hi ha l’Ermessenda que tot ho alambina
dorm a les voltes i al cimbori fosa.
Els escrivans que hi vestiren casulles
desaren l’art a les lloses del temps
i entre el pedram sortiren les despulles
d’un Gilabertus vingut de Saint Étienne.
L’any 39 un tal comte d’Espanya
comandà amb fúria tropes de carlins,
en vila closa posaren la banya
volant Sant Pere, brutals assassins!
Però un mestre d’obres, nat també Ermengol,
patit l’intent del conegut espoli,
consciencià Ponts amb altres companyons:
si no l’erigim, haurem begut oli!
L’art i l’amor enterrats als sepulcres
de tots aquells que hi posaren l’esforç,
¡com elevaren amb barres i fulcres
aquest cimbori preuat i onerós!
Sant Pere és símbol de cada batalla,
tantes proeses onegen al vent
s’hi escriu l’embat de tota esperança
amb nom d’herois que s’hi alcen capcers.
Són les conteses de la gent del poble,
forjades gestes d’un passat sublim
guarnit de pols que fa l’amor noble
són testimoni que ara recollim.
Si el relat del poble és de tots la història,
i aquestes parets han viscut la mort,
s’hi ha mort tant amor...
una cantata vol fer-ne memòria
per la nostra llengua, per tot el que som.
Celebrem mil anys de tanta presència
i brindem per tots i per mil anys més;
que ponent abraci la nostra existència,
que germini llum a través del temps.
Rosa Maria Arrazola
DONES PODEROSES
En un temps feudal, ple de secretismes,
indiscutible Ermessenda, ressalta
poderosa, va defensar els abismes
dels castells. Ella, la torre més alta.
Música, però també un gran exèrcit.
L’olor que fan les flors de la victòria,
contra els barons amb un poder decrèpit.
La comtessa els descriu a tots d’escòria.
Una altra regina que mai s’atura,
de la Catalunya medieval,
va encapçalar diligent la cultura.
Dona instruïda, les lletres preval.
Constança de Besalú amb voluntat
va obrir camins, va transformar la pedra,
i confià els assumptes del combat
a un franc cavaller d’Artesa de Segre.
Han passat mil anys. Ja no som serventes.
N’hi ha encara al marge de la realitat
i d’alguns llocs de poder som absentes.
Som dones lliures i de veritat.
Cap dona és dimoni. Pell i talent
per abraçar i acaronar la veu
del nostre pols subversiu i valent.
Independents. Els drets no tenen preu.
Marta Pérez Sierra
PEDRES DE FOC
Amb les tropes i fletxes, els carlins
van poder foradar la gran muralla.
La resistència va aguantar els balins
per guanyar la raó al camp de batalla.
Van esmicolar un mur de patiment.
El futur es preveia angost i incert.
L’afany vessava com en un torrent
i el foc pintava el cel de color verd.
Un gran incendi va cremar l’infern
i el bon temps va apagar aquella foguera.
Les pedres són tossudes com l’hivern,
fan brotar l’herba de la primavera.
Ahir les bombes queien en silenci,
avui tothom espera la victòria
i un rei valent i poderós que els venci.
Només el poble escriu la seva història.
La fe s’assembla a un vigilant de fusta,
de nit guarda la por de les cabanyes.
L’exèrcit brega en una guerra injusta
i a l’albada fa moure les muntanyes.
La gent de Ponts demana la captura
dels enemics, portar-los a judici,
tornar a la terra els dons de la natura
i que mai més no hi hagi cap litigi.
Les parets del castell duen la sang
dels nobles cavallers que hi van lluitar.
Mil anys després el món trepitja el fang
i en fa un poema llarg per recitar.
La col·legiata s’alça del passat
amb els braços amunt, com una dansa,
els combats i les pors s’han oblidat
i de la terra creix una esperança.
Jordi Roig
UN CLAM D’AUXILI
Foren els plors de la runa dels segles,
els crits sorgits del cor de cada pedra,
un desesper d'ametllers i oliveres,
la pols del mateix camí de Sant Pere.
La pedra dels pollets fou i la lluna,
la piuladissa de les caderneres,
les ànimes dels monjos, d’una a una,
la Torre del Castell i les estrelles,
que alçaren ben fort en un crit, la veu,
en veure com en les hores més fosques
algú faltava als Manaments de Déu
i recorria el Tossal de les Forques
per endur-se,
de l'església,
un sepulcre.
I quan el vent ho escampà amb rebombori,
va recórrer un enuig, casa per casa,
com si un avís fos, un recordatori,
i un clam d'auxili de la Col·legiata.
L’oblit és mal que rosega la Història,
com un lladre fa, dels records, espoli.
Un poble que perd la seva memòria
no troba mai cap més veu que el consoli.
Així van néixer els “Amics de Sant Pere”
per restaurar la sagrada canònica,
joia i orgull d’un poble vora el Segre,
que esperançat escriu la seva crònica.
Diumenge a diumenge, any rere any,
nevant o plovent, amb fred o calor,
amatents, s'hi troben i amb molt d’afany,
van retornant-li l’antiga esplendor.
Un mestre d'obres, de nom Ermengol,
refé la volta i després el cimbori.
Que el campanar s’enfilés cap al sol,
símbol vistós de tot el territori.
Si fa mil anys s'hi llegia sentència
avui les pedres respiren cultura.
Ponts ha sabut recuperar una herència:
Per llegar-la a una generació futura.
Jaume Invernon
Ahir aquests versos van ser interpretats en directe pels alumnes de L'Escola de Música de Ponts i Oliana acompanyats d'una banda de luxe: la Gemma Humet a la veu; Luis Peña al violí, Mariona Tuset al violoncel, Maria Cruz, saxo, flauta i veu, Joan Terol a la bateria, Joan Motera al contrabaix i Joan Díaz al piano, que a més ha fet la composició i la direcció del projecte. Els nostres nens han assajat amb el Pol Recasens, l'Ana Floruc i l'Anna Gascón, els professors que han permès que tot això fos possible.
Crec que ha estat el dia de Santa Cecília perfecte.
コメント