top of page
Buscar
  • Foto del escritorROSA MARIA ARRAZOLA

Escrit en un tovalló de bar i altres poemes (Voliana Edicions, 2024)



Com diu la també versista Montse Assens al pròleg del llibre, la Marta Pérez Sierra és una gran poeta, però sobretot és una persona generosa que viu i es desviu per la poesia. Jo hi afegeixo: i per la gent a qui estima. Entre els quals tinc la sort de comptar-m’hi.


Així que avui he sentit la necessitat de tornar-li tot el que ella fa per mi, des que em coneix i en els moments més difícils de la meva vida. De manera que he decidit mirar-me amb molta cura aquests poemes que dedica a la memòria de l’Agustín Pérez Landino, el seu pare, fent esment dels instants preciosos que van passar junts a Argentona, localitat on va rebre el premi Esteve Albert de poesia amb aquest llibre.


El recull comença amb un recordatori d’estones i amics, en aquest paratge del Maresme, i ens convida a respirar fondo amb una til·la o un vinet entre les mans. Jo li he fet cas i he començat a llegir aquests versos que parlen de la vida, la vida escrita en tovallons, mentre passa el temps asseguda als bars i la inspiració l’atrapa.

El DIEC defineix bar com un establiment on se serveixen begudes i menjars que els consumidors prenen al taulell o asseguts a les taules. I ja no ens diu res més. Trobo que es queda curt. Evidentment li falta tota la connotació que no pot tenir un diccionari, però que els éssers humans sempre hi afegim.

Per començar, el bar és un lloc de trobada, on en una atmosfera neutral un pot desconnectar i relaxar-se sortint de la rutina, que molts cops resulta estressant. Els bars ofereixen també entreteniment i són espais per socialitzar i reunir-se amb família, amics, i fins i tot, amb un mateix.


Això és el que ha fet la poeta en aquest llibre. Ha anat al bar, als bars, a rumiar en tot el que passava al voltant, en tots aquells a qui els passava alguna cosa, que també de retruc li passava a ella. Ens passava a tots.

El primer bar ens situa en un espai molt concret, i ja ens determina una mica el sentit del poemari. Podia haver triat qualsevol bar, però ha triat per començar el d’un hospital. Un bar d’hospital l’hem d’entendre com un espai que ofereix confort en moments difícils, un lloc on s’hi busca el descans i que evoca molts sentiments de tristor, per tot el que s’hi ha viscut a dins, i que s’enganxa als nostres records. Però m’atreviria a afegir que també provoca alegria, per exemple, en aquest cas, recordant el pare, que en aquell moment era a Sant Pau, i ara ja no és entre nosaltres, però sí a dins seu. El pare que porta polseres al braç, que les vol arrencar i a qui ella fa companyia. Ara l’ha desat bonic en el record.


Després ens porta al bar de la facultat, a la cafeteria de l’Hotel d’Argentona, a diferents ateneus on hi ha viscut moments plens de poesia i ens ho recorda amb els versos. I de sobte un poema que no porta la paraula bar al títol, però on apareix el tovalló que s’ha endut del bar. I aquí ens parla del fill, d’aquell amor menut a l’encalç del riure.

Hi ha bars de carretera, de sota casa, de les estacions... bars per fer-hi vermut, per sortir-hi de nit...

I llavors venen poemes de desig on apareix la pell, els pits que fugien; el cos, que de vegades dubta en els desequilibris del bar de l’AVE, que òbviament, no es refereix només el desequilibri físic del tren.


O els poemes finals, a la cantina, on el llapis no llisca sobre el tovalló quadrat i observa els tovallons plegats al dispensador. (No sé si l’autora deuria pensar en la quantitat de poemes que hi podria escriure.) I després a la guingueta dels jardins del Baix Guinardó, on una marieta la porta a parlar de l’alegria.

Abans, però, ens ha tornat a l’hospital on hi ha la mare, aquest cop és a l’Hospital Clínic desfent nusos amb infinites abraçades esperant el resultat d’una biòpsia d’un bony al pit.

Com ho entenem les dones això. Jo mateixa hi he hagut de passar tantes vegades. I de sobte, l’últim poema que acaba amb un vers molt encertat, ple de simbolisme: Tornem a ser espigues d’ordi.


L’ordi s’ha associat a l’abundància en moltes cultures, aquest gra ha estat una font important de menjar i beure al llarg de la història. L’espiga plena és el símbol de fertilitat de la terra i també és la recompensa per la feina ben feta, diligent i perseverant. L’ordi és el símbol del cicle de la vida, la mort, el canvi constant, i fins i tot, podria ser el símbol de la festa i la celebració, si per exemple, pensem en que per fer cervesa o whisky se’n necessita.

Al final, trobem el riure amb amics per qualsevol fotesa, com diu l’autora, ella mateixa ho fa amb altres poetes, la Glòria Calafell i la Montse Assens, a qui dedica l’últim poema.


A més, els lectors trobarem que el llibre, que ha editat Voliana Edicions, també conté altres reculls:

Amb tocs de canyella i nou, que va rebre el premi Poemestiu La Vinyeta, 2019, ens trasllada a les vinyes i al raïm, on també parla de vida i de mort, de tristors i alegries amb imatges lligades al món del vi. I per acabar una secció que porta per títol Un grapat d’imperdibles.

M’aturo en aquesta paraula que em duu a la idea de connexió, però també a la de protecció, perquè fixa o assegura la roba i els objectes que volem mantenir junts i segurs. Alhora serveix per personalitzar de manera creativa les peces on els posem. En fi, un estri petit i aparentment insignificant, que és simultàniament consistent i fort.

Així són els poemes que hi ha en aquesta secció. Poemes per amics estimats: som amics més enllà dels límits, diu en un dels versos; o en un altre dedicat al mestre Josep-Ramon Bach: t’has avançat, Kosambi, veloç,/sobre un ocell de plomes blanques i la poeta segueix invocant-lo, com també ho fa recordant altres persones que ja no té a prop, i que li han quedat a dins per sempre.


Poemes plens d’amor on en destaco els dedicats als pares i al net. Preciós el poema dedicat a la muntanya, que no és la muntanya, on la poeta juga amb analogies que parlen dels quatre membres de la seva casa, el pare, la mare i les dues germanes. O el poema dedicat al net, en aquell moment, un cigronet encara a la panxa, que porta justament per títol “Casa meva”...No us en diré més, perquè els heu de descobrir vosaltres.

Finalment, acabo amb el poema “Marxar” que dedica a la mare de nou. La mare que ha perdut la memòria,  amb qui fa ralet, ralet, esperant la mort i a qui tranquil·litza amb paraules amables en els últims dos versos: I al cel hi arribaràs tard, que Sant Pere/ té claus i no cal patir.


Escrit en un tovalló de bar i altres poemes és un recull de versos, sobretot, vitals, que fan homenatge a tots els que són o han estat importants per a la Marta Pérez Sierra al llarg de la vida.

La poeta, malgrat parla sovint de la tragèdia, perquè sap que l’existència és tragicòmica, i per apaivagar les paüres i les penes, ha sabut escriure un llibre on tots podem sentir-nos identificats, en què ens parla d’emocions universals que traspuen amor i veritat.


I si no us ho creieu, si us plau, llegiu-lo.


Rosa Maria Arrazola, març, 2024



Comments


bottom of page