BIOGRAFIA
ROSA ARRAZOLA
OBRA LITERÀRIA
Normal, Documenta Balear, 2024
A Normal, Arrazola no capgira el terme amb el qual titula el recull, sinó que l’esbocina, el reconstrueix i en mostra perspectives diferents: la normalitat de qui és estrany a la norma, el costum generacionalment repetit de l’entorn que obvia la naturalesa veritable d’un dels seus membres, l’anormalitat autoimposada del cos que no pot seguir el pacte innat de la normalitat comuna, la baixesa de qui diu el mot normal per a protegir-se de la por que té de la diferència i per a obligar la comuna a militar en la seva normalitat (no en la d’un mateix), que el defineix a ell però anul·la tot el que no s’hi assembla.
Del pròleg del poeta de Mallorca, Carles Rebassa i Giménez.
.jpg)
L'últim viatge, Publicacions de l'Ajuntament de Castelló, 2023
L’experiència de la mort ha deixat una empremta profunda en Arrazola, però més enllà del dol, aporta un alè de serenitat, d’acceptació, enmig de tanta desolació com va significar viure en un temps de la pandèmia. Fa al·lusions a aquesta gran catàstrofe, però no hi busca evidències, ni parla en els seus versos d’un desconsol intens; és més, el converteix en un paisatge de mar que actua com a mirall icom a contrapunt de la tragèdia: dofins, estrelles, vestit de mariner, escames, corals, barca... És com si, a través de la immensitat de la mar, fos possible deixar enrere el malson i palpar un futur possible, incloent-hi el que se’n va. Una mostra d’això la trobem en la lectura del llibre. L’autora ho viu obrint horitzons, no es limita al món que ens sosté, va més enllà: «la vida continua / sense tu / amb tu sense nosaltres / amb nosaltres amb tu / sense el cos / però amb tu». Alguns versos arriben plens de recança: «Sempre havia pensat / que una mica de mi / et pertanyia». Són versos que resumeixen el lligam que ha mantingut. Vol omplir el buit que sent dins del seu ésser: «¿Qui fos ocell / per penetrar dins teu, / qui fos gota de mar / per formar part de tu?». Un exemple clar, el poema vint-i-tres de la primera part, que ens indica: «Només puc rebel·lar-me / contra Cronos / amb la tinta que escup aquest amor».
Del pròleg de Maria arme Arnau Orts, poeta.
900 km, Stonberg Editorial, 2022
Les històries s’expliquen tant si el temps amb el que s’associen, en el qual s’ha iniciat el seu cicle vital, s’ha acabat com si no s’ha acabat. La història no s’acabarà. Mort i vida es fusionen totalment en l’àmbit de les històries perquè nosaltres, els humans, hi cerquem resposta a una pregunta: «Qui som?», la mateixa qüestió que ens plantegem en endinsar-nos en qualsevol camp d’investigació.
Mentre llegeixo, tan solt i confiat, caic lentament al fons d’una ferida que, com qualsevol altra, té la seva història. Voldria retallar-ne un tros, tal vegada per a apedaçar un relat dispers, per a deixar el meu silenci en la narració d’una història qualsevol.
Del pròleg de Mohammad Bitari, poeta, traductor, periodista i dramaturg palestí de Síria exiliat polític a Barcelona.
Mare Batec, Voliana Edicions, 2020
Aquest és un dolor etern, que mai pot oblidar-se, que et deixa una ferida sempre oberta, perquè no es pot fer el dol per aquests fills. Aquest cercle mai no es tanca, si ells no tornen.
Maternitats, hospitals públics i privats, metges, monges, llevadores, notaris, advocats, registres, arxius, cementiris, fiscalies, denúncies, proves d'ADN...un món que no hagués pogut imaginar ni els meus pitjors somnis va arrabassar-nos a les nostres filles sense que les poguéssim veure, sense tenir l'oportunitat d'abraçar-les i sentir el seu batec fora del ventre, aquest batec que vaig notar durant uns mesos molt a dins meu.
Del pròleg d'Adelina Ruíz, Presidenta de SOS Bebès robats Catalunya
És com si ens convidés a sortir de la ciutat, massa sorollosa i pol·luïda, i anar-nos-en amb ella al paradís camperol de la pau, el silenci, la contemplació d'aquesta meravella de meravelles que és la natura, i que tan poc admirem i respectem, al contrari explotem, escalfem i degradem, això que és la casa comuna, privilegiada. I ho fa precisament com si fos la nostra mare, àvia o besàvia que adreçant-se a la seva manera a nosaltres els nens, és a dir, als seus fills, néts o besnéts, vulgui donar-nos lliçons magistrals de vida i felicitat amb una nostàlgia entendridora i dramàtica dels temps passats.
Del pròleg de Climent Forner.
Buit de març, Viena Edicions, 2017
El recull que avui tenim a les mans forma part d'aquesta darrera etapa i la dedica a la Dona en majúscula: la nena, la dona madura i la gran. És com si fos un regal destinat a elles, les dones que parlen, les que no, les silenciades, les protegides, les lluitadores, les que tenen por, és a dir, totes les dones.
(...) i recorda altres dones valentes i amb coratge, que li fan de muses: Isadora Duncan, la donzella d'Orleans, l'artista francesa Orlan, Marie Curie, Alma Mahler i moltes d'altres d'anònimes, desconegudes... que són memòria, que són parada, que són falca...
Del pròleg de Núria de Gispert i Català, Presidenta del Parlament de Catalunya (2010-2015).
Nero nero nas, Quorum Llibres, 2016
El lector copsarà la vitalitat de lleona d'una mare poeta, felina, que amanyaga i protegeix alhora, que sap ensenyar a anar sola la seva cria per la jungla urbana que li ha tocat viure. El lector voldrà regalar-li llunes de xocolata al bebè dels poemes i si coneix la Rosa M. Arrazola sabrà del cert que escriu per mostrar al seu fill quelcom més que paraules: li regala saber.... i cal fer passes a l'aire lliure/i carregar-la de melodies/per treure'n pes. La vida.
Del pròleg de Marta Pérez i Sierra.
Un viatge, que ja ens avisa que hem d'estar disposats a deixar-nos portar a la deriva pels versos, viatge que no pot ser fàcil, forçosament, atesa la construcció provisional i primitiva a la qual ens remet el conjunt de troncs lligats, pensat per transportar objectes o persones amb l'ajut del corrent d'un riu, que dóna nom a l'obra. Els recorreguts fàcilment transitables són els menys atractius, especialment en poesia i el viatge cal que sigui llarg i enriquidor.
Del pròleg de Maria-Antònia Massanet.
Llibre dels Xiscles, Paralelo Ediciones, 2013
Arrazola ha agafat pel mànec les paraules i ha sortit al balcó de casa per fer una gran cassolada i xisclar als quatre vents que ja n'hi ha prou d'ignorar la veu dels pobles, dels poetes, dels paisatges, de les pedres, del present i del futur. Que ja n'hi ha prou, polítics, de matar el temps i la terra, que hi ha horitzons més enllà del FMI.
Del pròleg de Sílvia Bel Fransi.